Antoni Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922 – 1936.

compartir

Aquest és el títol que porta l’exposició que es pot visitar aquest hivern al CCCB. És el títol que penja de la façana del museu i que també podria estar esculpit a una làpida de Montjuïc. I precisament és aquest títol em provoca els primers interrogants sobre aquesta exposició: Va morir jove? Només han exposat una etapa del treball del fotògraf?

Catorze anys de fotografia, aquesta és la retrospectiva del treball del fotògraf que Fundación Telefónica ha organitzat. Segons tota la informació que he trobat, catorze anys van ser els que Arissa va ser fotògraf. Segons la família el fet que pengés la càmera al 36 no està relacionat amb motius polítics, senzillament no trobava el públic per la seva obra, els mitjans de comunicació especialitzats van desaparèixer.

Entrant a l’espai trobem unes primeres fotografies pictorialistes, paisatges rurals i retrats. Més endavant, i cronològicament, fotografies avantguardistes, picats, reflexos, màquines… tot molt lluny de les primeres imatges bucòliques de la seva trajectòria.

Aclarint conceptes, i malgrat el títol de l’exposició, Antoni Arissa va ser un fotògraf aficionat: professionalment era impressor i tipògraf. Pel que fa a l’ombra que fa referència aquest títol, sembla més aviat una concessió poètica alhora simple i útil en títols que parlen de fotografia.

El fet que realment m’ha interessat d’aquesta mostra i del treball d’Antoni Arissa és la recerca estètica, la mirada inquieta i inconformista que dóna lloc a una ràpida evolució en la seva obra. En aquest cas vull pensar que no es tracta d’un assumpte de modes, ja que resultava molt més còmode continuar amb el mateix registre que fins aleshores i que era molt ben rebut pel públic.

Arissa deuria de voler de cercar un llenguatge pròpiament fotogràfic, divorciat del pictorialisme, i aquesta idea el va portar a aprofundir en la forma, el punt de vista i la llum.

La seva suposada retirada de la fotografia a finals dels anys 30 ens convida a revisar la seva obra més enllà dels neguits tècnics-estètics. Pensem en els pintors que reutilitzaven una vegada i una altra la tela amb l’afany de crear, en fotògrafs com Tichý o Atget que tot i no guanyar-se la vida o tenir un públic van continuar creant fins al final de les seves vides i ens han deixat una herència increïble. Realment l’apassionava la fotografia a Antoni Arissa? O més aviat es tractava d’una pulsió per investigar sobre el mitjà com el científic que dissecciona una granota?