Com entendre l’art contemporani

compartir

Cómo entender el arte contemporáneo. Imagen de Tim Bavington

Tim Bavington. Voodoo Child, Slight Return (solo), 2002, acrylic on canvas, Gift of the Contemporary Art Council, © 2002 Tim Bavington.

A la darrera secció d’art del Submarí, la Mariona Tomás em formulava una pregunta sobre el concepte de geni (minut 9). Concretament em demanava com podia ser que davant de les obres d’ artistes que es consideren genis, com ara Salvador Dalí, molta gent acaba de veure les seves obres amb la impressió de no entendre res.

Jo vaig contestar amb una altra pregunta: Quina importància real té entendre l’art?

Passava així de puntetes sobre un tema que ens podria ocupar tot un programa, així que aquell dia ja vaig decidir que en la nostra pròxima trobada havíem de dedicar-la a parlar de com entenem l’art.

Perquè hem d’entendre l’art? No el podem gaudir si no l’entenem?

La música no intentem entendre-la per gaudir-la. Primer ens deixem endur per la melodia i diferenciem molt bé les emocions que ens provoca, malgrat que la lletra estigui en un idioma que no entenem o només sigui una peça instrumental. És a dir, no cal que contingui cap missatge clar, és una absoluta abstracció i no patim per no entendre la motivació exacta del músic a l’hora de crear-la. És només en un segon moment, quan potser ens pot interessar aprofundir en la rítmica, la lletra, el moviment musical al qual pertany o la història del compositor. Però desconèixer tot això no ens ha impedit gaudir-ne.

A parer meu, la funció de l’art no és traslladar idees concretes, per això ja tenim la paraula. L’art expressa amb emoció, predisposant a l’espectador amb una atmosfera. Aquí radica la seva força comunicativa.

Imaginem per un moment que volem explicar a qui mai ha sentit por, què és la por. Amb la paraula és extremadament complicat que es faci una idea aproximada; no obstant això, amb una escena de cinema podem fer que aquesta persona experimenti l’emoció.

Perquè sembla més difícil entendre l’art contemporani?

Ja hem vist que sentir que no entenem una peça d’art no hauria de ser excusa per no gaudir-la (o sentir rebuig, que també és un sentiment molt legítim).

Però, perquè la sensació de desconcert, de no saber “llegir” correctament una obra d’art, és més habitual quan ens enfrontem a una peça d’art contemporani que no pas a una obra clàssica. Segurament els motius són molt diferents: el fet que l’art fins al segle XX fos figuratiu, o que a partir dels setanta amb el naixement del conceptualisme la idea s’hagi prioritzat a la forma, o el fet que, com vam comentar en un article anterior, l’art contemporani demani, en múltiples ocasions, la participació activa de l’espectador.

Però també hauríem de qüestionar-nos quin grau d’enteniment tenim de les obres clàssiques. Molts de nosaltres segurament ens sentim més còmodes davant del quadre del matrimoni Arnolfini que d’una performance. I això malgrat que també se’ns escapen moltes de les capes de lectura del quadre: el simbolisme de les taronges, de les postures o dels colors dels teixits, en serien només uns pocs exemples.

I arribat a aquest punt, com s’ha de mirar una obra d’art contemporani?

És extremadament important voler aproximar-nos, tenir la curiositat; i també tenir el temps, l’espai i la predisposició física i mental. Encara que ens agradi molt l’art, no sempre és un bon moment o el lloc és l’adequat.

A continuació us donem unes passes senzilles per enfrontar-nos a una obra d’art contemporani.

  • L’observació sostinguda: De mitjana dediquem uns 25 segons a mirar una obra d’art; en una fira d’art pot acabar en uns 5 segons. Quan parlem d’observació sostinguda el temps pot ser d’uns 5 minuts.
    No cal dir que no podem dedicar 5 minuts a cada obra i veure en una jornada tot el que hi ha al MACBA. No pot ser bo pel cap!
    No obstant això, és cert que ens aportarà molt més mirar detingudament 3 obres en mitja hora, que veure 20 per sobre.
  • Deixar la motxilla a la porta: És aconsellable fer l’exercici d’oblidar durant aquesta estona la feina que tenim pendent, les presses, els maldecaps, així com els prejudicis. Podem fer un farcellet amb tot això i deixar-ho a la porta de la sala.
  • La visualització: Consisteix a entrar a l’obra, és a dir experimentar imaginàriament amb tots els nostres sentits:
    Què veig? No ha de ser solament el que veiem des de fora, podem moure’ns per dins, buscar les diferents perspectives, imaginar que hi ha més enllà del marc, que hi haurà a l’horitzó…
  • Com és al tacte? Quina temperatura percebem? Potser fa vent i notem la gespa que es mou?
  • Quina olor fa?
  • Què sento? Aquest so, si és que n’hi ha, ens molesta o és agradable?
  • Pot arribar a tenir sabor una obra?

Després d’observar l’obra, ha canviat la nostra percepció des que vam començar a mirar la peça? És habitual que la nostra emoció hagi canviat d’un punt proper a la indiferència cap a una sensació agradable o desagradable. També l’energia que ens transmet l’obra es va modulant cap a la tranquil·litat o l’excitació.

Arribats a aquest punt, és un bon moment per mirar la cartel·la o el full de sala, conèixer el títol de l’obra i la informació que ens puguin aportar sobre l’artista. Aquesta informació ens donarà una perspectiva que pot coincidir amb el que hem experimentat. I si no és així, tampoc no és cap problema: ja deia Umberto Eco que l’art contemporani té múltiples significats i és, per definició, ambigu.

Imatge: Tim Bavington. Voodoo Child, Slight Return (solo), 2002, acrylic on canvas, Gift of the Contemporary Art Council, © 2002 Tim Bavington.