La importància del públic en l’obra d’art

compartir

Palimpsesto de Doris Salcedo

Volia començar aquesta sèrie d’articles parlant d’un tema que en Tigomigo ens sembla fonamental en l’art contemporani: el paper que tots nosaltres, com a públic, juguem en l’obra d’art.

Hi ha una exposició recent en la qual aquest paper és clar i escruixidor: Palimpsesto, de Doris Salcedo, que s’ha pogut veure fins al passat 1 d’abril en el Palacio de Cristal del parc del Retiro.

Una instal·lació

Quan entrem a la sala, mentre ens cobrim les sabates, ens informen en tres ocasions consecutives en què consisteix l’exposició i se’ns demana la màxima prudència i respecte.

Palimpsesto és una gran instal·lació que cobreix el sòl de l’hivernacle. De les lloses del palau sorgeixen gotes que lentament formen els noms dels ofegats en el Mediterrani. Un plor silenciós per tots aquells que no han aconseguit arribar a Europa en la seva fugida d’una de tantes vergonyoses crisis humanitàries.

No obstant això, en visitar l’exposició va haver una cosa que em va consternar molt més que la pròpia obra: la interacció que s’establia amb el públic.

De sobte em vaig trobar envoltat de visitants, tal vegada siguin els anomenats turistes culturals, retratant-se a l’espai. Selfies, postures, fotos gracioses, fotos sexys, fotos de grup… tot en un ambient clarament distès i alegre. No vaig poder evitar treure també el meu telèfon i realitzar diverses imatges panoràmiques, per constatar que a ningú li estava important gens ni mica la solemnitat de l’espai i la gravetat del tema que ens presenta l’artista.

Palimpsesto de DorisSalcedo. Fotografía de Paulo Cacais

Se sol dir que el públic modifica i completa l’obra d’art, que per definició ja no es pot considerar art quan ningú interacciona, com el teatre no és teatre sense la quarta paret. Aquest fet em va portar a preguntar-me fins a quin punt Doris Salcedo havia tingut en compte les relacions que s’establirien amb l’obra.

La meva experiència va passar d’un primer moment d’indignació per la falta de respecte dels visitants a una reflexió més profunda en la qual em vaig adonar com tots aquests visitants estaven legitimant, sense saber-ho, el missatge que pretenia traslladar l’artista; convertint-se ells mateixos en part d’una gran obra performàntica.

Diu el full de sala: “L’artista colombiana visibiliza així un dels fets més dramàtics i ignominiosos de la nostra història recent: la mort de milers de persones en les aigües del Mediterrani davant la indiferència, quan no (in)conscient complicitat, d’una societat europea anestesiada i en perillosa deriva cap a un tancament identitari.”

L’artista: Doris Salcedo

L’obra de Doris Salcedo (Bogotà, 1958) sempre ha estat vinculada a la violència política, el sofriment i els processos de duel col·lectius. Però donis d’una aposta per “presentar la violència sense violència, i per transmetre el dolor sense haver de mostrar-ho explícitament.

Si voleu descobrir més el seu treball i motivacions artístiques, aquí us deixem alguns enllaços d’interès: